Després que, en el segle IV, el Cristianisme aconsegueixi imposar la ideologia dominant i, per tant, conquerir les nocions d’ortodòxia i veritat amb què regular el poder i condicionar el relat històric1, en la Hispania visigoda Isidor de Sevilla adapta la màxima horaciana2—at pueri ludentes ‘Rex eris aiunt,’si recte facies—3 en la celebèrrima expressió rex eris si recte facies4, sabent que aquesta rectitud serà definida sota uns paràmetres cristians5. Així es justifica la tasca del sobirà sota una norma específica, cosa que, de retruc, en cas d’incompliment dels seus deures, atorga legitimació a diferents graus de queixa fins a la deposició. El sobirà medieval, per la pròpia definició del poder, no pot ser arbitrari i, corol· lariament, està sotmès als processos de legitimació que podrien desautoritzar-lo arran de les pròpies mancances en el compliment del seu deure6. De tota manera, la legitimació del poder és, en realitat, un argumentari sobre el que justificar els corresponents equilibris de força. Els qui acaparen una destacada posició en la societat desitgen veure traslladada aquesta situació en l’exercici del poder. Per això, de la mateixa manera que els processos acumulatius estan perennement en funcionament, el poder sobirà no és mai estable sinó en permanent tensió. La pressió, la negociació