Imma Monsó: la narrativa de la ironia i la diferència (review)

Montserrat Lunati Maruny presenta en aquest llibre un fascinant estudi sobre les novel·les i la contística d'una de les veus més sòlides de la literatura catalana actual. Imma Monsó: la narrativa de la ironia i la diferència contextualitza els textos més representatius de l'escriptora–publicats entre el 1996 i el 2004–a partir d'una àmplia anàlisi del seu discurs irònic i la seva defensa de la diferència davant discursos hegemònics. La incisiva interpretació de les seves obres, juntament amb l'ample marc teòric que l'acompanya, converteix aquest volum–el primer monogràfic publicat sobre l'escriptora lleidetana–en una suggerent lectura tant per a acadèmics com per a seguidors de l'obra monsoniana, i en una eina certament profitosa per a tot treball sobre la narrativa femenina catalana del nostre temps.

L'estudi s'estructura en dues parts ben diferenciades, amb tres i quatre capítols respectivament, i conté unes paraules inicials i unes finals on Lunati defineix el propi treball i les pròpies intencions. La primera part del llibre ofereix una àmplia introducció a la narrativa i la trajectòria d'Imma Monsó, mentre que la segona presenta anàlisis individuals de les novel·les i els contes que componen el volum.

El primer capítol de la part introductòria, dividida també en subcapítols per tal de facilitar la lectura i subratllar els aspectes més importants de l'argument presentat, comprèn un detallat recorregut per l'obra de Monsó–menciona també breument la seva última novel·la, Un home de paraula (2006)–, la posiciona dins la narrativa femenina contemporània en llengua catalana, i hi dedica unes pàgines a la recepció d'aquests treballs i les seves sinopsis. El segon capítol exposa els pressupòsits teòrics dels que s'ha revestit el volum per tal d'analitzar el discurs irònic de l'escriptora, caracteritzat per una crítica social i cultural que inclou sempre un concepte de diferència ampli i inclusiu com a forma de resistència. Dins les anàlisis postestructuralistes connectades amb el feminisme d'aquest capítol destaquen l'excel·lent lectura i l'aplicació que fa Lunati de les idees de Linda Hutcheon sobre la ironia i les seves estratègies postmodernes. Aquests principis, juntament amb els de Pere Ballart, contribueixen a demostrar que el discurs irònic no és un simple trop literari dins la narrativa d'Imma Monsó sinó una figuració o modalitat. El tercer i últim capítol d'aquesta part se centra en la genealogia de la literatura catalana femenina i la seva inclusió en els espais canònics, dominats per la tradició masculina. La utilització del concepte de rizoma de Deleuze i Guattari en aquest punt permet a Lunati proposar nous camins per a apropar-se a la historiografia literària i inter-pretar més flexiblement l'obra d'autora.

La segona part del volum ofereix un estudi individual en ordre cronològic de les tres novel·les i els contes que Monsó publica al llarg de quasi una dècada. Les diferents lectures s'acompanyen d'un aparat teòric rellevant i complex, i segueixen amb la divisió de subcapítols. L'estudi de No se sap mai (1996) inicia aquesta part, i presenta una anàlisi de les estratègies de la veu narradora irònica que inclou elements com la paròdia de la tradició i la reescriptura del tradicional triangle amorós–continuant amb les idees de Hutcheon–, el nomadisme i les teories que Rosi Braidotti ha desenrotllat al voltant del subjecte nòmada i la cultura, i unes curtes reflexions sobre el paper de la fantasia i la metaficció en la novel·la i la seva intertextualitat. Aquest primer capítol sap trobar el correcte equilibri entre un examen teòric i crític...